ELPOLLTV

El llagosterenc Pol Figueras, estudiant de periodisme, va escriure aquest reportatge sobre la importància del comerç local que compartim avui. Bona feina Pol!

Barcelona, París i Roma. Tres de les ciutats més importants d’Europa. Totes tres posseeixen un encant especial, que provoca que el seu nom estigui dins la prestigiosa llista de ciutats més visitades al món anualment. També tenen una valuosa història que les defineix, una història que es pot experimentar quan passeges pels carrers més emblemàtics. Malauradament, no totes tres estan dedicant els mateixos esforços per preservar les seves tradicions i, una vegada més, a Catalunya no podem treure pit per enorgullir-nos.

A París, l’administració de la ciutat va distingir 125 comerços, bars, restaurants i hotels de la ciutat com a béns culturals protegits. A Roma, el govern va declarar com a béns culturals protegits els negocis que conserven processos i tècniques de producció artesanals en perill d’extinció. Els ajuntaments de les dues ciutats garanteixen la supervivència dels establiments amb lleis, subvencions i ajuts econòmics per la seva restauració.

A Barcelona, l’administració local va emprendre el primer semestre del 2012 un sistema de catalogació dels comerços més llegendaris de la ciutat com a béns culturals de caràcter històric i etnològic. En total van ser 400 les botigues, bars i restaurants que van aparèixer a l’estudi i, 113 d’aquests van ser considerats comerços de referència. Més enllà de la qualificació, la campanya no va venir acompanyada de cap acció legal per protegir els comerços: ni subvencions, ni ajuts ni cap mena d’avantatge.

Aquesta funesta proposta de l’ajuntament no ha evitat, doncs, que nombrosos comerços antics abaixessin la persiana. On hi havia la llibreria Catalònia (1924), avui hi ha un restaurant McDonald’s. On hi havia la Canuda (1931), avui hi ha una botiga Mango. On hi havia el Palacio del Juguete (1936), avui hi ha una botiga Geox. On hi havia els cinemes Alexandra (1949), aviat serà una megastore de Mango. Els petits i tradicionals comerços no han pogut lluitar contra les grans marques. D’aquesta manera, la ciutat comtal està perdent la seva identitat i s’està convertint en una urbanització comercial més del segle XXI.

La diferència entre la lluita per la supervivència del petit comerç i l’expansió de les grans superfícies a Barcelona rau, principalment, en el canvi de la legislació d’arrendaments urbans. La LAU entrarà en vigor a finals d’aquest any 2014 i permet als llogaters dels locals actualitzar els lloguers de renda antiga. Què provoca la nova regularització de la llei? Mentre que l’actual arrendatari pot pagar uns 600 euros al mes, les grans marques poden arribar a oferir fins a 30 mil euros pel mateix local. L’elecció del llogater sobre quin arrendatari elegeix és evident.

Si traslladem la situació al conjunt del territori català, són diversos els motius pels quals els petits i mitjans negocis no poden competir contra les multinacionals. Les causes més determinants són la liberalització dels horaris comercials, els minvants recursos econòmics i socials que disposen els comerços de proximitat en front de la comoditat i oferta que presenten les grans superfícies i les escasses possibilitats que tenen les pimes per invertir.

La liberalització dels horaris comercials no ha afavorit els interessos dels petits negocis familiars. L’últim canvi legislatiu va suposar un increment dels dies festius, de vuit a deu, fet que provoca que els únics beneficiaris d’aquest augment siguin les grans superfícies i els centres comercials. Els dies festius no són rendibles per les petites botigues, ja que els béns i serveis que ofereixen aquestes són una demanda característica dels dies laborables. A més, la liberalització dels horaris afavoreix el model de comerç de França o EUA, on la societat està acostumada a consumir el cap de setmana en un gran centre comercial i ajuntar tota la compra d’una manera més còmode i ràpida.

Les estratègies de creixement dutes a terme per les grans empreses no estan a l’abast dels petits negocis, que no tenen suficients recursos econòmics i humans per dur a terme economies d’escala. En èpoques de crisi econòmica com l’actual, les grans marques aconsegueixen reduir el cost unitari de la seva producció a partir de la deslocalització de les seves fàbriques –que comporten un efecte molt negatiu a l’economia local- i de les demolidores ofertes que aconsegueixen atreure un voluminós nombre de clients. D’aquesta manera, les llars premien el preu abans que la qualitat i deixen de consumir als negocis familiars del barri.

Segons l’últim Informe de Estabilidad Financiera del període comprés entre març i juny proporcionat pel Banco de España, el crèdit concedit per les entitats financeres correspon el 54,7% a les grans empreses, el 32,5% a les pimes, el 1,9% a empresaris individuals i el 10,85 restant a les empreses familiars. Aquesta desproporció en els percentatges del crèdit comporta un reduït marge de maniobra dels petits comerços, que no tenen finançament necessari per poder reinventar-se ni adaptar-se al present en un moment on la singularització de la teva marca i la diferenciació respecte de les marques competidores és vital. 

El comerç de proximitat obre les portes a compartir l’economia entre els veïns i quan es consumeix en aquests establiments no destines la teva renda als propietaris de les grans superfícies, amb qui no hi haurà retroalimentació econòmica.  Consumint a supermercats i centres comercials, l’economia local perd part del seu potencial. Un dels efectes que reforça la imatge positiva del comerç local és la creació d’ocupació, característica que compleix satisfactòriament el comerç urbà, ja que posseeix més treballadors per metre quadrat. Les grans superfícies tenen com a objectiu disminuir els seus costos laborals i per això són escasses en mà d’obra.

Segons dades de la Direcció General de Comerç de Catalunya, el sector comercial produeix una facturació que arriba gairebé als 38 mil milions d’euros. En el tercer trimestre del 2014, els 94.982 petits establiments donen ocupació a 323.400 persones segons fonts de l’IDESCAT, un 7,69% més que les persones que hi treballaven el 2012.

Roser Rufí és la presidenta de la Unió de Botiguers de Llagostera, una associació que agrupa una vuitantena de comerços del poble i que “treballa per aconseguir una imatge unitària i per incentivar les vendes”. Rufí destaca la necessitat d’unir forces entre el petit comerç per poder fer front a la potència de les grans superfícies. Per a això, la Unió de Botiguers de Llagostera organitza diverses campanyes l’any, com la Fira Rebaixes, el cap de Setmana de Llagostera2  o el Showroom celebrat el darrer mes de novembre. Segons Rufí, una entitat que reuneixi les petites botigues de Llagostera és vital ja que “el comerç de proximitat és molt important perquè és el que dóna vida a un poble i hi ha un tracte molt proper amb el client”. Quant a les diferències entre el petit comerç i les grans superfícies, Rufí subratlla “que el govern de la Generalitat elabora ajudes al petit comerç però no es poden comparar amb les ajudes destinades a les grans indústries que venen des del govern central”. A més, el dany que fan les grans superfícies són bàsicament “els horaris i ofertes puntuals”. A aquests dos punts, Joan Frigola, membre de la junta de la Unió de Botiguers de Llagostera, hi afegeix que “les grans superfícies pretenen agafar un segment de les vendes molt important, fet que debilita el petit comerç i l’obliga a tancar”.

Segons Frigola, “les grans empreses tenen més facilitats per rebre ajudes de les administracions”. Si més no, “no tenen tants problemes de burocràcia”. Pel que fa a l’auge de les grans superfícies als petits pobles, Frigola realça que per qüestions de volum “interessa més als ajuntaments (una gran superfície) que un petit comerç”. No obstant això, els ajuntaments es troben davant un problema dual perquè “si desapareixen una gran quantitat de petites botigues, el municipi perd recursos”.

Frigola argumenta que és important consumir a les botigues de poble perquè “mantenen els barris on hi ha comerç amb més vitalitat”. A més, “faciliten l’abastiment de productes de primera necessitat a les persones que no es poden desplaçar a les grans superfícies”. En qüestions d’ocupació, el petit comerç proporciona llocs de feina a un ampli sector de la població i “donen feina a la gent més jove quan comença a entrar en el mercat laboral”. Finalment, Frigola atorga molta importància que “els beneficis que generen (les botigues del poble) es queden al poble”. A més, una part d’aquests beneficis “es destinen a activitats culturals o d’oci de la població”.

En definitiva, quan el consumidor decideix on comprar estar decidint a qui dóna feina i a quina administració es paguen els impostos. El petit comerç obre als joves un ampli ventall d’oportunitats i està augmentant el nombre de persones ocupades. L’actual crisi econòmica ha plantejat nous reptes per un comerç de proximitat que té poc marge per reinventar-se pel seu caràcter tradicional, però que continua sent un actor imprescindible pel creixement econòmic a nivell local. Cada cop que s’escriu un epitafi sobre un petit negoci familiar i/o tradicional es deprimeixen els barris, es perd la identitat i apareix una nova congregació capitalista amb la finalitat de massificar la societat.

Pol Figueras, desembre 2014

Avui es dona el tret de sortida de les rebaixes d'hivern que duraran dos mesos aproximadament. El petit comerç confia en la bona acollida per part dels consumidors que podran trobar articles amb importants descomptes d'entre el 30% i el 50%.
 
La roba, el calçat i els complements personals, així com els productes per a la llar i l'electrònica, es perfilen com els articles que tindran més bona sortida.