L'ull de pollL'ull de poll
El progrés d’una societat es mesura segons com tracta els animals
Publicat per Laura Jaime
Presidenta de l’Associació Gats 108 de Llagostera.
Una gran causa, un gran repte i una gran amistat
Publicat per La Palestra Spritz
La Lara, la Júlia, la Sandra, la Mita, en Marc, l'Adrià, en Robert, en Tarinas i en Mir érem els que caminàvem. L'Anna Ramírez, l'Anna Plà, En Guillem, l'Olga, la Pat i en Sergi ens han acompanyat durant mesos; i tots els col·laboradors del nostre equip que han fet possible que sortíssim a participar. Una bona família. Quina sort, la nostra.
L'organització ha estat, com sempre, excel·lent en tot.
L'Oncotrail 2022 ha sigut una gran aventura de molts mesos, la qual vam culminar aquest passat cap de setmana amb un dia d'aquells que durarà anys.
MOLTES GRÀCIES A TOTHOM!
La Palestra Spritz
El periodista Joan Ventura, dedica la seva columna d'aquesta setmana a El Punt Avui als ‘Homes de fum’, del documental d’Antoni Martí, projectat aquest diumenge al Teatre Casino Llagosterenc.
Per Ventura veure en Lluís Ribas, carboner de Sant Gregori, damunt la pila, afegint llenya i tapant forats, amb el cigarret fumejant a la boca i envoltat de fum és una imatge molt potent.
Podeu llegir-la aquí.
La periodista Tura Soler ha dedicat el seu article d’opinió d’aquesta setmana a El Punt Avui al sergent Joan Linde, que es va jubilar recentment. La periodista ressalta les bondats de Linde, del que destaca que “aconseguia, ni que fos per unes hores, fer cohabitar en bona harmonia tots els uniformes”. El podeu llegir en el següent enllaç.
El sergent Joan Linde es va jubilar setmanes enrere després de 37 anys i mig al servei de Llagostera. Podeu llegir la carta de comiat que va signar des d’aquí.
El futbol, a Llagostera, com a generador d’oportunitats: un gran club per un gran poble
Publicat per Gemma Bou
Des de llavors, la UE Llagostera sempre ha tingut un nom en el món del futbol i, en els últims anys, ha agafat revolada gràcies a l’esforç d’un seguit de persones liderades pel duet Alsina- Tarragó.
Sens dubte, el futbol, així com altres esports de grup, a més de contribuir en el desenvolupament de qui ho practica, genera beneficis en l’àmbit social potenciant els valors de responsabilitat personal i col·lectiva.
Crec que puc dir, en nom meu i en el de molta altra gent , que els èxits de la UE Llagostera ens van fer viure una època daurada a moltes famílies. Als amants del futbol, sobretot, que ho van disfrutar moltíssim, i a la resta, que menys aficionats o gens al futbol, van poder gaudir d’un sentit de pertinença i oportunitats que mai haurien imaginat.
Vull afegir, que tot i que la UE Llagostera segurament, des del seus inicis, havia estat un gran club, sobretot per la dedicació i implicació desinteressada de moltes persones del poble, no va ser fins a l’entrada de la família Alsina-Tarragó a la gestió d’aquest que va permetre tenir un equip a altes categories del futbol professional i eixamplar la base amb gairebé mig miler de nens, nenes i joves participant de les activitats setmanals del futbol base.
El nom de Llagostera va viatjar per tot el territori nacional i feia certa gràcia quan, per altres temes no relacionats amb el món del futbol, parlaves amb gent d’altres comunitats i coneixien el nostre poble pel futbol. Certament, publicitat a cost zero, difícil de trobar....
És per tot aquest context, que és inconcebible que, en tots aquests anys, no s’hagi considerat el futbol a Llagostera com a generador d’oportunitats i no s’hagi donat a la UE Llagostera la importància que mereixia. És inconcebible que, es fomenti la creació d’un segon club, fomentant la competició i no la cooperació, tot i no disposar d’instal·lacions esportives suficients i adequades. Sovint la gent es pregunta si els actuals lavabos del camp de futbol destinats al públic en general són encara els de 1920...
No sé si l’actual equip de govern farà algun pas per intentar retenir la UE Llagostera i tots els beneficis que això comporta al municipi: 40-50 llocs de treball fixes, múltiples oportunitats per a les famílies del territori per a la pràctica del futbol, 300 famílies que passen les tardes a Llagostera esperant els seus fills i filles que estan entrenant al camp municipal i aprofitant per comprar als diferents establiments, prendre un cafè o un refresc, .... multitud d’equips que venen de fora els caps de setmana, amb aficionats que han d’esmorzar, dinar....
Si no és així, Isabel i Oriol, us desitjo molta sort en el vostre nou camí i us dono les gràcies per tot el que vosaltres i la gran família de la UE Llagostera ha aportat a la meva família i a tantes altres.
Gemma Bou
Un Nadal diferent
Publicat per Lídia Portet Vidal, psicòloga de l'Equip Psicològic d'Atenció a la Cronicitat de l'ABS de Cassà de la Selva
Sabem que seran unes festes d'emocions trobades, d'això ja en comencem a ser experts. Alguns han traspassat, alguns viuen lluny... Podem imaginar que de ben segur serà un Nadal diferent. Ens pot ajudar pensar que ens uneixen vincles, lligams afectius que tenim amb les persones que estimem, i que a pesar de la distància física que ens separa, seguim units. Aquests dies podem fer-nos més presents, no calen presents, només recordar-nos, mostrar als que estimem que els pensem, que hi som. Ara hi ha mitjans tecnològics per comunicar-nos, d'això també en comencem a ser experts, podem utilitzar-los aquests dies per sentir-nos més a prop. O perquè no, és bon moment per reprendre l'enviada de postals de Nadal. Tot detall pot ser positiu si l'objectiu és evidenciar el llaç que ens uneix. Ara bé, fa dies que penses que aquest Nadal no tens res a celebrar o, que no saps com ho faràs quan us trobeu amb la família ara que ell/a ja no hi és. El primer que has de tenir clar és que tens dret a decidir què vols i què no vols fer, a respectar la teva pròpia necessitat i el teu ritme. Pots explicar als altres aquesta necessitat i podeu arribar a un consens en que tots us hi sentiu còmodes. Pensa que tots esteu vivint la pèrdua, encara que cadascú d'una manera diferent. Decidiu el que decidiu finalment, respecte a com passar aquestes festes tan diferents per vosaltres, pot ajudar-vos trobar un espai físic (per exemple, una fotografia, una espelma, un petit altar...) o un moment (per exemple, una pregària, un brindis...) on fer present i recordar a la persona estimada que ja no hi és. De ben segur que us emocionareu, és normal, són dies especials.
Per últim, no voldríem distreure'ns del que a nosaltres ens compromet cada dia, les persones amb malalties cròniques, a qui acompanyem com a Equip Psicològic d'Atenció a la Cronicitat. Doncs, aquests dies no hem d'oblidar-nos de seguir cuidant a les persones que pateixen alguna malaltia, com hem fet el darrer any. Quan ens hi relacionem, hem de procurar tenir cura, recordant que moltes d'elles són persones vulnerables davant la Covid-19. Tot i això, no ha d'impedir que tinguem mostres d'afecte, fent palesa l'estima d'altres formes: gestos, mirades, paraules... Amb tot, desitgem que gaudiu d'unes bones festes!
Lídia Portet Vidal, psicòloga de l'Equip Psicològic d'Atenció a la Cronicitat de l'ABS de Cassà de la Selva
Fa pocs anys vaig escriure en aquest informatiu una carta, donant les gràcies a tot l’equip tant mèdic com administratiu del CAP de Llagostera. El tracte humà i professional va ser excel·lent.
Avui torno a escriure per tot el contrari. Tenim un CAP a Llagostera que serveix de ben poc. Mala atenció, poc servei i poca professionalitat.
Només atenen telefònicament. Com es pot valorar l’estat del pacient per telèfon?. I la importància que diuen de la relació personal entre metge-malalt?. I la psicologia que diuen que els metges tenen parlant personalment amb el pacient?. A més, t’han de trucar ells, sense saber si és el moment oportú per parlar dels teus problemes mèdics personals.
Realment sembla que estiguem en un país tercermundista. Ens posen d’excusa la Covid-19 per a no fer visites presencials. Amb bona voluntat i ganes de fer la feina ben feta, es pot fer de tot.
Es fan concerts, visites a museus, obren els bars i restaurants, es pot fer esport, es pot anar a comprar, al banc, i com és que no es pot anar al CAP, que és un servei de primera necessitat?. Hem d’anar sempre d’urgències a l’hospital Santa Caterina, a Girona, que allà sí que t’atenen, amb el trasbals que pot representar el desplaçament?
Col·lapsarem el serveis d’urgències de l’hospital.
Per altra banda, se que hi ha CAPs que funcionen amb força normalitat, sempre amb cita prèvia com ja era abans. Paguem els impostos perquè tot funcioni correctament.
Només em queda resar a Déu Nostre Senyor perquè no emmalalteixi. Llagostera “is different”?
Neus Rodés Pou
Avui dia 18, entra en vigor la prohibició de fumar en espais públics a Catalunya, inclòs el carrer, mentre no es pugui guardar la distància de seguretat. Una distància de seguretat absurda, perquè només que faci una mica de vent com es calcula aquesta distància?.
Diuen que perjudica als demés, perquè el fum que passa pels nostres pulmons pot ser un fum contaminat amb la Covid-19 (si som asimptomàtics i no ho sabem), a part de que les exhalacions diuen que son molt més profundes.
El què més em sorprèn, és que ningú parla de prohibir fumar dins dels vehicles, sigui el vehicle que sigui, ja que a més de perjudicial és perillós. Quantes vegades hem vist conductors que entre buscar la cigarreta, l’encenedor (perquè ara el cotxes ja no en porten), i encendre-la han pogut passar moltes coses. També hem de tenir en compte, que els cotxes nous tampoc porten cendrer. On va a parar la cendra i la burilla?. Doncs a fora per la finestra que de vegades pot afectar a un altre cotxe que vagi amb les finestres obertes, o a sobre del motorista que va al darrera. I ja no diguem les que van a parar als vorals de la carretera produint un incendi, que el que ha llençat la burilla és totalment inconscient de que el bosc crema per culpa seva.
Diuen que morir de càncer de pulmó és molt dolorós i es pateix molt. Jo he acompanyat algun amic meu en el seu darrer tram de la seva vida, i us asseguro que és molt angoixant.
No vull dir amb això que s’ha de prohibir fumar, ja que les prohibicions sempre tenen l’efecte boomerang, sinó que aprofitant l’avinentesa es pot fer una reflexió col·lectiva dels resultats de fumar durant molt de temps.
Cert és que de vegades el fet de fumar, és un moment reparador que ajuda a reflexionar o a somiar o a passar l’estona. I també és cert, que hi ha altres maneres d’aconseguir el mateix sense la cigarreta.
El deixar de fumar és una qüestió psicològica, de mentalitat i de voluntat, però el cert és que es pot aconseguir.
Òbviament no sóc metge però sí exfumador, i us asseguro que ha estat una de les millors coses que he fet a la meva vida. Deixar de fumar.
Emili Monera Pou
Tinc 66 anys i estic jubilat, i les franges horàries en les que ens deixen sortir a la gent com jo, no crec que siguin les correctes. Acostumo a llevar-me a les 9 del matí, ja que no treballo i tinc el cos acostumat a aquest horari, per tant no puc sortir a passejar al matí ja que a les 10 he de ser a casa. Com tothom i a mida que et fas gran, necessites el teu temps per a prepara-te per sortir al carrer, el que vol dir, que ni llevant-me a les 8 podria sortir 1 hora sencera.
L’altra franja que m’ha tocat, és de 8 a 11 del vespre, precisament les hores de preparar el sopar i sopar. I sincerament, després de sopar i fosc no em vénen ganes d’anar a passejar. Amb la qual cosa continuo confinat i sense poder sortir al no tenir ni gos ni nens, ni 70 anys.
A això s’afegeix la gran idea de lliurar d’aquesta obligació als municipis amb menys de 5.000 habitants.
Hi ha, òbviament, tres solucions.
Una és que els nostres polítics facin la proposta de baixar l’edat de 70 a 60 anys, que tampoc crec que es col·lapsi el carrer. L’altre, és que pugi el llindar d’habitants de 5.000 a 10.000, que tampoc és cap desori i tampoc col·lapsaríem cap espai públic, ja que les passejades pràcticament mai les faríem per dins del poble, sinó per camins que hi ha establerts per poder caminar. La tercera i més probable, és que m’hauré de quedar a casa.
També hi hauria la possibilitat que l’Ajuntament fes ulls grossos (avisant a la població) i poguéssim sortir a l’hora dels avis, que diuen ells.
Una vegada més patim la incompetència d’un “gobierno d’Espanya” que no sap per on navega, no coneix el tarannà de cap poble de Catalunya, i nosaltres a aguantar perquè ens estan preparant per vés a saber què.
Emili Monera
Tenim sort de poder seguir amb les classes de la Universitat. Per molts de nosaltres, dedicar unes hores al dia a l’estudi de la carrera que hem escollit, ens pot servir per a evadir-nos de la realitat tan dura que estem vivint. Per aquest motiu, primerament cal donar gràcies a la feina que estan fent els responsables de la facultat perquè no se’ns privi de seguir aprenent.
La Universitat de Girona és coneguda per la seva proximitat, i per aquest motiu, molts trobem a faltar anar a classe i compartir estones amb els companys i els professors. Pot semblar que estem molt ben refugiats a casa i que disposem de tot el que necessitem: accés als apunts, a articles científics i a un Whats-app dels nostres amics, però realment, casa nostra pot ser un ambient advers quan es tracta d’estudiar i realitzar exàmens. Hi ha qui pot pensar que pel fet de estar a casa, “sense ningú que ens vigili” pot suposar un avantatge en una prova, però pot no ser així. Tothom té les seves estratègies i algunes poden ser considerades moralment reprovables, però això no és exclusiu de les avaluacions on-line. Per un gran nombre d’estudiants, estar a classe, amb el caliu dels companys i la seguretat que et dona el professor, és molt més avantatjós que un reguitzell de documents als que poder consultar en els escassos minuts que dura la prova.
Les mesures que en alguns casos s’estan aplicant, com la limitació de temps, afegeixen estrés i angoixa en una situació que hauria de servir, sobretot en aquests dies, per oblidar-nos de la pandèmia i entregar-nos a la nostra vocació. No ens podem centrar en tot el que hem après si només ens passa pel cap el tic-tac del rellotge que corre i les mil incidències tècniques que poden sorgir.
Cada casa és un món, alguns de nosaltres no gaudim de tots els avantatges d’una biblioteca, i en aquesta situació no ens podem plantejar comprar-nos un ordinador més ràpid o millorar la nostra tarifa de connexió. La bombolla de concentració que es forma en una classe durant un examen no té res a veure amb l’ambient d’una casa un dimarts a la tarda, no podem aturar la vida dels que conviuen amb nosaltres.
D’altra banda, també m’agradaria puntualitzar que esperem sortir de la Universitat amb una sèrie de valors que, pacientment, els professors ens ensenyen any rere any, com l’ètica. Aquesta situació pot ser una gran oportunitat perquè els futurs científics us demostrem que hem adquirit aquesta competència.
No podem oblidar que en alguns casos sí que s’ha aconseguit adaptar les avaluacions a la situació. S’ha aprofitat la oportunitat de que els estudiants disposem dels apunts i que estem connectats per a transformar l’examen en una activitat més, destinada a consolidar els coneixements i fomentar la cooperació. Que els exàmens serveixin per aprendre no hauria de ser només una conseqüència de la distància. Ser científic és estar constantment consultant bibliografia i treballar en equip.
Faig aquest escrit per posar en valor el paper dels professors i de l’espai que és la Universitat. Aquesta situació tan extraordinària ens ha fet apreciar el que tenim quan anem al campus, les instal·lacions, l’ambient, i la gent. Des de casa tenim ganes de seguir gaudint d’aquesta etapa i, sobretot, de tornar aviat.
